quan un exèrcit sap que està a punt de quedar-se sense homes, el seu darrer recurs no sempre és forjar millors armes: de vegades és lligar els que li resten amb un jurament del qual ja no es pugui sortir. això és el que va fer l’aristocràcia samnita l’any 293 a.n.e., a la quarta dècada d’un desgast gairebé continu contra roma. en un racó del seu campament, vora la ciutat d’aquilònia, van aixecar un recinte tancat i el van cobrir de lli blanc. a dins s’hi va fraguar una de les unitats més sinistres que recorda la història antiga: la legio linteata, la legió de lli.
la guerra venia de lluny. els samnites —una confederació de pobles muntanyencs de l’apení central— feia tres guerres que s’enfrontaven a roma pel domini de la itàlia central, i la tercera, oberta el 298, se’ls estava escapant. faltaven homes i faltava moral. la resposta va ser una lleva general sota una vella institució itàlica, la lex sacrata, la «llei sagrada» que consagrava els reclutes als déus i convertia la deserció no en delicte, sinó en sacrilegi. tot samnita en edat militar quedava obligat a presentar-se a aquilònia sota pena de mort. d’aquella massa va sortir la flor de l’exèrcit.
tit livi, la nostra única font per a l’escena, la narra amb un detall gairebé teatral. al mig del campament es va acotar un espai d’uns dos-cents peus de costat, tancat i cobert amb teles de lli. allà hi oficiava ovi pacci, un sacerdot ancià que deia recuperar un ritu antiquíssim llegit d’un vell rotlle de lli. els millors combatents entraven d’un en un. primer juraven no revelar el que anaven a veure; després prestaven el jurament terrible, una fórmula que llançava la maledicció sobre el seu cap, la seva casa i el seu llinatge si fugien del combat o si veien fugir un company i no el mataven a l’acte. els qui es van negar al jurament van ser degollats allà mateix, davant dels altars, i els seus cossos van quedar amuntegats entre les víctimes del sacrifici com a advertiment per al següent. el nom de la unitat, recorda livi, no venia de les seves túniques, sinó del lli que cobria aquell recinte del jurament.
un soldat a qui s’ha ensenyat a témer més els déus que la mort continua sent, al camp, un soldat més.
d’aquell ritu van sortir, segons livi, setze mil escollits: el general va nomenar deu homes, cadascun en va triar un altre, i així —vir virum legere, home triant home— fins a completar la xifra. convé subratllar que aquest nombre no procedeix de cap excavació ni d’un comunicat de baixes, sinó de la mateixa narració de l’historiador; la divulgació que el presenta com a dada «arqueològica» s’inventa una precisió que les fonts no donen. la resta de l’exèrcit va formar al darrere. quan el cònsol luci papiri cursor —fill del cèlebre dictador del mateix nom— va atacar finalment, ho va fer amb la legió manipular, la formació oberta en escacs que combatia en línies escalonades i podia rellevar el front sense trencar-se. el xoc va demostrar una cosa incòmoda per a qui confia en la por sagrada: la disciplina flexible dels manípuls va triturar els homes del lli igual que la resta. la legio linteata, escriu livi, no va resistir més bé que la resta de la línia samnita.
aquilònia no va ser un duel aïllat. a vint milles, el seu col·lega espuri carvili màxim prenia al mateix temps la plaça de cominium, de manera que els dos cònsols van desfer en paral·lel el gruix del poder samnita. el botí va ser colossal: livi assegura que l’or i la plata capturats van bastar per decorar els edificis públics de roma i encara va sobrar per a altres ciutats. papiri va celebrar el seu triomf i se li van decretar set dies d’acció de gràcies. la tercera guerra samnita encara trigaria uns anys a tancar-se del tot, però l’espinada de la resistència muntanyenca va quedar trencada aquell dia.
ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se. tot l’episodi descansa sobre un sol testimoni, livi, que va escriure prop de tres segles després amb annals romans de fiabilitat desigual. stephen oakley, el seu comentarista modern, sospita que el relat del recinte de lli barreja un nucli real —la consagració de tropes per lex sacrata, ben atestada entre els pobles itàlics— amb material dramàtic manllevat d’altres escenes samnites, i dubta que un jurament individual es pogués administrar de debò a milers d’homes un per un. el color de terror religiós encaixa, a més, massa bé amb la imatge que roma volia de si mateixa: la república racional davant l’enemic fanàtic i supersticiós. la legio linteata és alhora una dada i un retrat interessat, i convé llegir-la sabent quin és quin.
la ironia va arribar després, i no va ser dels déus. papiri va lliurar tot aquell or al tresor públic i no en va repartir res entre els soldats que l’havien guanyat; la paga de la tropa va haver de sortir, a sobre, d’un nou tribut, mentre que carvili sí que distribuïa als seus homes cent dos asos per cap. els legionaris que havien trencat la legió més temuda d’itàlia van tornar a casa amb les mans buides. roma havia anihilat el seu pitjor enemic de la muntanya; però el rancor del soldat que sagna i no cobra ja rosegava dins les seves muralles, i aquella fractura entre els qui guanyaven les guerres i els qui es quedaven el botí trigaria segles a cobrar-se la factura.
