la religió de la república romana no consolava: negociava. era un sistema de pactes exactes amb allò diví, on a canvi de la victòria els déus podien exigir el preu més alt possible: la vida del mateix cap de l’estat. l’estiu del 340 a.n.e., al peu del vesuvi, un dels dos cònsols de roma va decidir pagar-lo. no per desesperació cega, sinó seguint un ritual amb nom, fórmula i sacerdot: la devotio.
l’escenari era la guerra llatina. les ciutats del laci, antigues aliades, s’havien tornat contra roma exigint igualtat política, i roma va marxar a sufocar-les amb els seus nous aliats samnites. els dos cònsols d’aquell any eren tit manli torquat i publi deci mus, aquest últim un homo novus plebeu, d’una família sense avantpassats il·lustres. tit livi explica que, durant la campanya, tots dos generals van tenir en somnis la mateixa visió: el bàndol el comandant del qual s’oferís a si mateix i a l’exèrcit enemic als déus de la mort obtindria la victòria. consultats els arúspexs, els cònsols van pactar entre ells que se sacrificaria el primer l’ala del qual comencés a cedir.
quan els exèrcits van xocar als voltants del vesuvi, al lloc que les fonts anomenen veseris, l’ala esquerra de deci va ser la que va flaquejar. fidel al pacte, el cònsol va cridar el pontífex màxim, marc valeri, perquè li dictés les paraules i els gestos. i livi ens transmet el ritual sencer, que és el que dóna a aquest episodi el seu calfred d’antigor: deci es va cobrir el cap amb la toga, es va mantenir dret damunt d’una llança i va repetir, frase a frase, una fórmula arcaica que lliurava la seva persona i les legions enemigues als di manes i a tellus, la mare terra. després va muntar a cavall, l’esperonà i es va llançar tot sol contra el centre de l’enemic.
l’objectiu no era vèncer en el duel, sinó caure arrossegant amb si els déus de la mort sobre les files contràries.
la lògica del ritu era precisament aquesta. el cònsol «devot» no buscava sobreviure: buscava morir, perquè la seva mort segellava el contracte. en caure, descarregava la ira divina, que deixava de pesar sobre roma per abatre’s sobre els llatins. mary beard, john north i simon price, a religions of rome, llegeixen la devotio com la forma més extrema del vot romà, aquell «dono perquè donis» que vertebrava tota la relació amb allò sagrat: aquí el que es lliurava no era un bou ni una porció de botí, sinó el general en persona. els romans, segons el relat, van veure caure el seu comandant i van combatre amb una fúria que livi descriu com a sobrehumana; trencats per aquell embat i pel pla tàctic de manli, els llatins van acabar desfets.
aquella campanya va passar a la memòria romana com un compendi de severitat religiosa i militar. l’altre cònsol, manli torquat, va fer executar el seu propi fill per haver acceptat un duel contra ordres, fundant el proverbi de la implacable «disciplina manliana». i deci va quedar com el model del magistrat que lliura allò més valuós que un ciutadà pot lliurar. els devoti del seu llinatge es van convertir en emblema d’una virtut cívica que barrejava patriotisme i terror sagrat a parts iguals.
ara el matís historiogràfic, que aquí convé no saltar-se. l’escena és magnífica, però descansa gairebé del tot en tit livi, que va escriure més de tres segles després sobre una època de la qual roma amb prou feines conservava arxius. i hi ha un problema més gros: la tradició explica que el fill d’aquest deci, cònsol el 295 a.n.e., va realitzar una devotio idèntica a la batalla de sentí, i que encara un tercer deci ho va intentar davant pirros a àsculum. tres generacions repetint punt per punt el mateix gest extraordinari és massa simetria per no aixecar sospites. gary forsythe, a a critical history of early rome, considera directament que la devotio del pare el 340 és un «doblet» inventat, modelat sobre la del fill —l’episodi més ben atestat— per dotar la gens decia d’un heroi fundacional. convé, doncs, separar dues coses: que el ritual de la devotio va existir com a institució religiosa és segur; que aquest cònsol concret l’executés en aquest camp concret és tradició, no pas dada.
resti o no enterrat el veritable deci sota el vesuvi, l’episodi diu una cosa certa sobre roma: que el seu poder no se sostenia només en l’espasa, sinó en la convicció que els déus cobraven en sang i que un líder havia d’estar disposat a ser ell la moneda. aquella fe en el contracte fatal es tornaria a invocar —real o llegendària— una generació més tard, quan un altre deci mus es cobrís el cap a la plana de sentí per frenar la coalició més gran que mai s’havia alçat contra roma.
