el darrer descendent d’august no va morir en un tron, sinó al soterrani d’una vil·la manllevada, a uns sis quilòmetres de roma, amb la veu de la cavalleria pretoriana acostant-se pel camí. el 9 de juny de l’any 68, neró —trenta anys, el cinquè i últim emperador de la dinastia juli-clàudia— es va clavar un punyal a la gola. amb aquell gest maldestre i esgarrifat s’apagava el llinatge que havia governat roma des de cèsar, i s’inaugurava una cosa molt més perillosa.
la caiguda va ser ràpida i es va construir des de fora. les legions d’hispània s’havien aixecat en favor de galba, un vell governador de la tarraconensis, i la rebel·lió que havia començat a la gàl·lia amb vindex va prendre per tot arreu. però la sentència no va arribar del front, sinó de la mateixa casa de neró: la guàrdia pretoriana, el cos d’elit pagat precisament per protegir-lo, es va deixar comprar. el seu prefecte, nimfidi sabí, va prometre als soldats una recompensa en nom de galba, i la guàrdia va abandonar l’emperador. sense pretorians no hi havia imperi per defensar. neró es va despertar una nit als jardins servilians, on s’havia traslladat per preparar la fugida, i va descobrir que els sentinelles havien marxat.
el que el va empènyer a sortir de roma va ser la deserció de la guàrdia. va sortir de la ciutat gairebé descalç i en túnica, amb tot just quatre acompanyants, cap a una vil·la que li va oferir el seu llibert faó, entre la via salaria i la via nomentana. ja amagat allà, un correu li va portar la notícia: a roma, el senat —que durant catorze anys li havia votat honors— l’havia declarat hostis, enemic públic de l’estat, i el buscava per castigar-lo more maiorum, «a la manera dels avantpassats». quan neró va preguntar què significava aquella fórmula arcaica, segons explica suetoni li van respondre que al reu se’l despullava, se li subjectava el coll en una forca de fusta —la furca— i se’l matava a cops de vara en públic.
el cos que custodiava la sang divina d’august va acabar amagat al cambril del servei d’un antic esclau, cavant la seva pròpia fossa amb les mans.
allà dins, mentre ordenava que li obrissin una tomba a la seva mida i reunissin aigua i llenya per al cadàver, és on va pronunciar la frase que el persegueix des de fa dos mil anys: qualis artifex pereo, «quin artista mor amb mi». encara va dubtar, incapaç d’enfonsar l’arma ell sol. només quan va sentir el galop dels genets enviats a detenir-lo viu es va decidir: amb l’ajuda del seu secretari epafrodit —el seu a libellis, el que tramitava els seus escrits— va dirigir el punyal cap a la gola. un centurió va irrompre fingint que venia a socórrer-lo; neró va arribar a murmurar-li «massa tard» i «això sí que és lleialtat», i va expirar amb els ulls desorbitats, diu suetoni, d’una manera que va horroritzar tots els qui ho van veure.
convé matisar el que arrossega aquella frase final. qualis artifex pereo prové de suetoni, que va escriure mig segle després i tenia debilitat per l’anècdota rodona; cap testimoni no la va poder recollir en aquell cambril, i molt probablement ja circulava com a sentència destil·lada del personatge —l’emperador que es creia cantant i auriga abans que cèsar—. el mateix val per a gairebé tot el relat de l’últim dia: depèn en l’essencial de suetoni, hostil a neró i aficionat al detall teatral. el que és ferm és la data, el lloc a les afores, la deserció pretoriana i el degollament assistit; el color escènic convé llegir-lo com el que és, una bona història explicada per un enemic. i hi ha una ironia que la tradició va subratllar: el 9 de juny era també l’aniversari de la mort de clàudia octàvia, la seva primera esposa, que ell mateix havia fet executar sis anys abans.
la veritable troballa d’aquella jornada no va ser el mort, sinó el que la seva mort va deixar al descobert. tàcit ho va formular amb una fredor insuperable: amb la fi de neró s’havia divulgat l’arcanum imperii, el secret del poder —posse principem alibi quam romae fieri, que un emperador es podia fer en un altre lloc que no fos roma—. durant un segle el principat s’havia sostingut sobre la ficció que només la sang d’august legitimava el comandament. galba, proclamat per les seves tropes a hispània, va demostrar que n’hi havia prou amb un exèrcit i una caixa per pagar-lo. l’any següent, el 69, quatre homes es van disputar el tron a ferro, i d’aleshores ençà els emperadors naixerien cada cop més lluny de la cúria i més a prop dels campaments. neró va ser l’últim romà que va regnar per naixement; els qui van venir després van regnar perquè les legions, no la república ni els déus, així ho decidien.
